Educar adolescents

Una mirada sociològica: per què educar avui és més difícil que mai?

«Els joves d’avui són uns tirans. Contradiuen els seus pares, en devoren el menjar i falten al respecte als seus mestres.» Molts pares contemporanis ho subscriurien, però la frase s’atribueix a Sòcrates, que la va dir ja fa vint-i-cinc segles. Així doncs, les tensions i les contradiccions generacionals les han viscudes generacions molt anteriors en la història. No obstant això, estic convençuda que educar adolescents avui és més difícil que mai. Quines raons expliquen aquesta dificultat?

En primer lloc, la velocitat del canvi. Els canvis entre generacions no havien estat mai tan ràpids. La rapidesa del canvi tecnològic i, de retruc, del canvi social, s’està accelerant exponencialment des de fa unes quantes dècades, i cada nova generació, fins ara, es troba a més distància respecte a l’anterior si ho comparem amb la distància entre les dues generacions que la van precedir. És a dir: entre els nostres fills i nosaltres hi ha hagut més canvis tecnològics i socials que no pas els que hi va haver entre els nostres pares i els nostres avis.

Els canvis són sovint desitjables i porten a situacions millors. I, així i tot, poden suposar sacsejades que fan necessari un període d’adaptació fins que les noves dinàmiques no s’hagin après a viure amb normalitat i fins que no s’hagin corregit els desajustos. Per exemple, l’ús dels mòbils per part dels adolescents implica, en la societat contemporània, un gran maldecap per a famílies i centres educatius. Ens trobem en un moment de canvi en què l’adaptació encara no s’ha produït i els desajustos són a l’ordre del dia i compliquen la vida quotidiana. Es tracta d’un canvi tecnològic i, de retruc, social, que encara cal integrar i que, mentre no troba bones vies de gestió, genera conflictes.

Vegem a vista d’ocell alguns dels canvis que suposen sacsejades fortes que dificulten, avui, l’educació dels adolescents.

Aquests canvis són de tres tipus:

1. Canvis en els vincles familiars

2. Canvis tecnològics que afecten les relacions i l’oci

3. Canvis en els valors

Val a dir que molts d’ells són canvis que cal celebrar i consolidar. El fet que comportin dificultats en la relació pares-fills no implica, en absolut, que no siguin canvis desitjables, sinó únicament que requereixen atenció i que cal tenir-los en compte si volem entendre l’actual panorama familiar en contrast amb el de fa poques dècades.

1. Canvis en els vincles familiars

Hi ha quatre tipus de canvis en els vincles que defineixen la nova manera de relacionar-se de les famílies a la nostra latitud.

a) Canvis en la consideració dels menors

b) Transformació dels rols dins la família

c) Flexibilitat dels vincles

d) Canvis en el paper de l’autoritat

Vegem-los breument un per un:

a) Canvis en la consideració dels menors

Els menors d’edat tenien una consideració ben diferent a l’època dels nostres avis. En tant que persones dependents i menors, se n’esperava una obediència quasi incondicional i es considerava que no serien subjectes de ple dret dins la família fins que passessin a la majoria d’edat legal (vint-i-un anys, més endavant divuit) o bé fins que es guanyessin la vida pel seu compte. «La canalla, a callar fins que les gallines pixin», deia la seva mare a la meva àvia (es veu que les gallines no tenen aquest costum...). Sense veu ni drets, nens i nenes tenien una consideració als antípodes de la que gaudeixen avui. En el nostre temps els menors són tinguts per subjectes de ple dret, i a vegades fins i tot les seves preferències o desitjos regeixen les decisions que afecten la resta de la família. El canvi en la consideració dels infants i dels joves, que va començar a la dècada de 1970, és un dels més notables respecte a les generacions anteriors.

b) Transformació dels rols dins la família

Cada vegada més, les responsabilitats es distribueixen amb independència dels gèneres i de les posicions generacionals, i de vegades no s’atribueixen clarament a cap membre en concret. Aquesta dilució, que pot ser funcional si els membres de la família se senten corresponsables, de vegades genera confusió i conflictes. Dit d’una altra manera: quan el pare treballava fora de casa i la mare tenia cura d’avis i infants, i mentre els fills ajudaven l’un i l’altra sense discussió possible, cadascú tenia un rol definit que implicava menys conflictes de repartiment (encara que alhora implicava violència estructural i sexisme).

c) Flexibilitat dels vincles

Alguns vincles, com el de la parella, ara són més fràgils, i es configuren basant-se en els afectes i en la recerca del benestar personal. Ara les famílies es poden reconfigurar, a vegades més d’un cop, i els educadors ja no són només els pares biològics. El fenomen de la separació-reconfiguració pot suposar, fins que és integrat, dificultats de relació entre joves i adults.

d) Canvis en el paper de l’autoritat

Un altre element de canvi en les relacions familiars és el paper de l’autoritat. Exercida tradicionalment pel pare, sovint gràcies al mecanisme de la por, avui està en plena transformació cap a formes més democràtiques. Si l’autoritat no troba una expressió d’acord amb la nova sensibilitat, això és un motiu de desestabilització de les relacions entre pares i fills.

2. Canvis tecnològics que afecten les relacions i l’oci

Des que s’ha estès la comunicació a través de les xarxes, s’han produït diversos canvis que afecten les relacions familiars i l’educació en el marc de la família. Els tres més importants són els següents (no entrem aquí en valoracions sobre les seves conseqüències positives o negatives, que farem en el moment adient, més endavant, en parlar de la relació entre joves i tecnologia):

a) En primer lloc, la possibilitat de connectar-nos constantment amb qualsevol altra persona. En el cas dels adolescents, els seus amics s’enduen la palma. Poden estar connectats en tot lloc i moment, compartint informació en temps real, excepte en el cas —terriblement difícil de suportar per a molts nois i noies— que allà on siguin no hi hagi cobertura d’internet.

b) En segon lloc, la possibilitat d’exposar totalment la nostra privacitat i un canvi en el seu valor, ja que la intimitat està perdent la consideració de «privada» per publicar-se o publicitar-se cada vegada més. Si ho volem, amics, coneguts i desconeguts sabran què fem en cada moment, què mengem a cada àpat i què pensem de qualsevol cosa. I també ho podem falsejar, generant una imatge distorsionada de nosaltres, igual com la que percebem dels altres també pot estar distorsionada.

c) En tercer lloc, hi ha per part dels nois i noies un accés universal als continguts. Aquests continguts sovint són propis del món adult, i no obstant això avui molts dels adolescents els tenen accessibles sense filtres. Els joves, ja a edats molt tendres, poden consultar qualsevol informació o imatge no destinada a la seva edat (penseu en la pornografia, la violència gratuïta, les transgressions de tota mena).

Altres canvis que afecten profundament les famílies i la manera d’educar i que són fruit de la introducció de la tecnologia a les llars i a les butxaques dels joves són:

• La preferència per compartir l’oci a través dels videojocs enfront de la interacció analògica. Molts videojocs es juguen amb altres persones, però es juguen a distància i no impliquen posar en joc gaires habilitats socials.

• L’obtenció de reconeixement a través de les xarxes socials gràcies a la imatge projectada (que pot ser real o enganyosa).

• L’anonimat d’algunes interaccions i la protecció que confereix la distància (en són fruit el bullying o altres violències a través de les xarxes o dels xats dels videojocs).

• La possibilitat de formar-se en qualsevol habilitat gràcies a l’accés a vídeos didàctics.

Més endavant, en un capítol específic, parlarem de la relació amb la tecnologia amb més detall i anirem a la recerca de solucions educatives a l’abús.

3. Canvis en els valors

Cada societat i cada època té un conjunt de valors àmpliament compartits que faciliten la vida en comú. Ens trobem en un moment de canvi ràpid d’alguns d’aquests valors i això comporta certes dificultats a les famílies. Els canvis més importants tenen tots relació entre ells, i tenen tots l’origen en l’amplificació del capitalisme a tots els àmbits. Vegem-los breument:

a) Tenir és ser

En primer lloc, hem de ser conscients que la lògica del mercat ho impregna pràcticament tot. Els nostres fills són vistos pels poders econòmics com a consumidors potencials i per tant són objecte de campanyes de tota mena per atreure’ls cap a determinats consums.

El mercat, a través d’influències diverses, procura l’increment de beneficis fent dels adolescents uns consumidors insatisfets que van a la recerca de la felicitat a través d’allò que poden consumir i no pas a través d’allò que poden esdevenir.

Ja sabem que la publicitat es basa en l’emoció per decantar la decisió del consumidor. Els adolescents, que tenen les emocions a flor de pell i una capacitat de racionalització encara relativament immadura, són una presa fàcil per als estímuls publicitaris. I la publicitat sovint recolza en valors disfuncionals per a les famílies. És a dir, en valors que, en comptes d’ajudar, entorpeixen l’acció educativa dels pares. La publicitat i els referents dels fills (streamers, influencers) de vegades promouen valors que compliquen la feina d’educar.4

b) Manipulació a través dels referents

Els referents dels adolescents de la primera meitat del segle XXI són, a més d’esportistes i figures del món de l’espectacle, els famosos streamers, que retransmeten les seves activitats o les seves vides a través de les xarxes socials. Tenen el suport de grans empreses que els paguen per promoure determinats productes. Aquesta promoció moltes vegades no és evident, s’oculta, però és molt efectiva, perquè aquests streamers són els ídols dels nois i noies. El que ells diuen i fan influeix en el que els fills volen ser molt més que no es pensen les famílies.

Com sabem bé, els streamers famosos es converteixen en referents de primera línia i generen tants seguidors no pas pel mèrit que té allò que fan, ni per la seva aportació al conjunt de la humanitat, sinó pels tres factors següents:

• la capacitat que tenen de projectar, de reflectir, el que els nois i noies voldrien ser o tenir,

• l’addicció que genera «seguir» la vida que ens explica algú (el seu relat constant genera un vincle, ja que és fàcil sentir-se proper a algú de qui es coneixen les interioritats), i

• la popularitat que tenen i els diners que guanyen; és a dir, el reconeixement social que obtenen.

En aquest sentit, cal fer una crida a la responsabilitat dels qui projecten idees al públic. Hi ha molts pares que voldrien educar en la cultura de l’esforç, transmetre el missatge que a la vida cal arromangar-se i treballar fort per fer realitat els projectes, i que cal fer-ho encara que no sempre ens vingui de gust, en pro d’un objectiu. Aquests pares ho tenen difícil quan els seus joves fills veuen com els referents populars tenen vides regalades només per la projecció que tenen als mitjans. De la mateixa manera, hi ha pares i mares que voldrien educar en la cultura de la col·laboració, la fraternitat o la solidaritat, i ho tenen cru quan els seus fills són cridats, a través de la publicitat, a ser «únics» i a fer exclusivament el que vulguin en cada moment. Per no parlar de les dificultats dels pares que volen fomentar el diàleg i la tolerància i han de conviure i educar en una societat on dia sí i dia també les notícies ofereixen l’espectacle del partidisme intransigent als Parlaments.

c) Les decisions educatives no venen donades

En les èpoques en què hi ha més consens social sobre els valors, la tasca educativa dels pares i mares és més fàcil. Per posar-ne un exemple senzill i que ara ens pot fer gràcia, als anys quaranta del segle XX es considerava que els nens havien d’anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern, i que els pantalons llargs no s’havien de començar a portar fins als catorze anys, més o menys.

Havent-hi consens, les famílies, si ho volen, poden donar per resoltes determinades decisions: als anys quaranta no havien de decidir si posaven pantalons llargs o curts al seu vailet de set anys el dia de Nadal: estava cantat. Aquest exemple és anecdòtic, però serveix per dir que, en educació, el consens social en determinades qüestions fa més senzilla la feina dels pares.

Als nostres dies els consensos que fins ara se sostenien han començat a desaparèixer (potser per donar lloc a d’altres de nous, però que en qualsevol cas encara no són clars). En aquest moment de canvi en què els consensos són ben escassos, els pares i mares s’han de comprometre més en les decisions, que depenen més del seu propi criteri. Mai com ara havien conviscut tantes teories, tantes línies educatives, tantes propostes referides a la manera d’educar. Aquesta diversitat, que és un senyal que tots plegats ens preocupem cada vegada més per educar millor, comporta també un fort desconcert de pares i mares, que es pregunten quina és la millor manera de fer les coses: si han de ser més tolerants o més estrictes, més o menys respectuosos amb les preferències dels seus fills, i on són els punts d’equilibri òptims.

Tot plegat, els canvis familiars, tecnològics i de valors i la falta de consensos expliquen que educar adolescents avui sigui més difícil que mai.

I ara, què?

Tot això és molt important i afecta el pla general de la vida dels nostres fills. Ara el que convé és baixar al terreny de la vida de cada dia, concentrar-nos en els conflictes quotidians, els que fan que la convivència sigui difícil, que ens enfadem més sovint del que voldríem, que quan parlem acabem discutint, que ens esgotem per haver de dir les coses cent vegades.

Cada dia a la meva consulta els pares i mares d’adolescents es lamenten amb frases com «Ja no puc més», «Això és desesperant», «No sé què més fer», «No tinc ganes de tornar a casa després de la feina», «No tenim un sol dia de pau», «No l’aguanto» o «Què he fet jo per merèixer això?». El to és amarg i l’expressió de la cara reflecteix el desgast i la preocupació.

La preocupació sol ser deguda a dos factors principals:

1. La convivència és desagradable.

2. L’actitud del fill fa patir els pares perquè pensen que el perjudicarà a la vida.

Aquests dos factors sovint es combinen i reforcen entre si i comporten xocs de més o menys envergadura, conflictes que comencen sent puntuals i que en molts casos es fan cada vegada més freqüents, fins que es converteixen en habituals.

Quan això passa, els pares es cansen i es desgasten cada vegada més i s’estableix una dinàmica de peix que es mossega la cua: les discrepàncies fan cansar i el cansament acumulat fa viure les discrepàncies com si fossin més agudes, i aquesta vivència incrementa el cansament.

Amb tot plegat, la sensació de no estar bé junts va creixent i fa necessari buscar ajuda per canviar el to de la relació.

Si la relació entre pares i fills a l’adolescència és tan desconcertant i problemàtica és perquè s’amplia la tipologia dels conflictes, n’augmenta la freqüència i, sobretot, creix la resistència dels nois i noies a deixar-se imposar la solució dels pares. Fins quan?

Quan s’acaba, això?

L’adolescència és una transició, i els canvis que comporta són sacsejades que sovint provoquen un bon mareig als nois i noies que les protagonitzen i als pares que en viuen les conseqüències. «Tot això passarà», diuen els pares experimentats que ja saben quin pa s’hi dona. «Ve un moment que tot això s’acaba», ens expliquen els nostres propis pares. I, certament, l’experiència pròpia a la nostra pell ens pot ser un element tranquil·litzador: si hi pensem amb calma ens adonem que l’adult que som avui és força més raonable, prudent i entenimentat que l’adolescent que vam ser fa un parell o tres de dècades. Però, mentrestant, mentre tot això no passa, mentre encara no s’acaba i hem de suportar dels nostres fills segons quines actituds, gestionar segons quines demandes i aguantar segons quins posats... la cosa es fa llarga.

Goethe deia que la joventut és una malaltia que té cura ràpida, però penso que la rapidesa és molt relativa. Perquè hi ha una pregunta que em fan moltes vegades i que delata que el temps de l’adolescència costa de passar:

—Quan s’acaba, això?

M’ho pregunten sempre els pares a les conferències. Es troben cansats de discutir, d’insistir i de resistir. La meva resposta a la pregunta, que sempre em fan en un to mig de desesperació, mig de resignació, barreja broma i seriositat: «S’acaba quan marxen de casa».

I és que, de bo de bo, un es fa gran del tot quan depèn de si mateix. I això sol passar quan té un lloc on no hi ha ningú que li tregui les castanyes del foc i quan hi ha una nevera que ha d’omplir amb els seus propis recursos. Els estudiants que marxen lluny de casa per anar a la universitat, o els joves que s’embranquen en aventures d’habitatge col·lectiu o pisos compartits, assumeixen responsabilitats sobre el seu lloc i sobre ells mateixos que no han d’assumir els nois i noies que continuen convivint amb els pares. I, a més, la família s’allibera de les discussions fruit de la convivència.

No obstant això, també hi ha nois i noies que, malgrat continuar en convivència amb els pares, transformen l’actitud i es mostren més col·laboratius, respectuosos i constructius. Generalment hi té a veure una experiència personal de separació (un temps fora, la desaparició d’algú de la família...). També pot ser que el canvi respongui a la maduresa, que l’adolescent adopti una nova perspectiva moral (cosa que pot ser induïda o espontània, fruit d’un conjunt d’experiències de creixement personal).

En tot cas, mentre la independència o el canvi d’actitud no arriba, cal continuar gestionant la dependència. Per ajudar a fer-ho de la millor manera possible, comparteixo amb vosaltres les eines d’aquest llibre. Són les eines que trobo més valuoses per ser més feliços junts. Perquè, al cap i a la fi, es tracta senzillament d’això: de compartir la vida amb tranquil·litat i alegria mentre acompanyem els fills fins que volin sols. Serrat parla de l’inevitable a la cançó «Esos locos bajitos»:

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día nos digan adiós.

Mentre això no passa, mirem de viure tranquils i d’educar, el poc temps que ens queda, d’una manera serena i feliç.

Som-hi?

__________________

3. Adolere és ‘fer-se gran, fer-se adult’, i -scere indica el començament d’una acció. L’adolescent, per tant, és algú que es comença a fer adult. La paraula no té res a veure amb doleo, d’on deriva dolor. Ho aclareixo perquè de vegades es diu que ser adolescent és ser algú que pateix, que sofreix una «dolència», i que d’aquí ve la paraula, i això no és pas així. Els adolescents pateixen si fa no fa com tothom, segons la circumstància i el moment: no és bo pensar que ho fan més ni menys que una persona de qualsevol edat, perquè això modificaria la nostra actitud educativa en malentendre les seves necessitats. I cal tenir ben present que sovint els seus pares i mares pateixen més que ells, a causa de la seva adolescència, per un seguit de raons que anirem veient.

4. Per exemple, l’anunci d’un embotit on unes nenes rebien una instrucció dels seus pares: no es toca el menjar fins que tothom és a taula. Elles obeïen i, precisament per això, eren retratades com unes ximpletes repel·lents comparades amb els seus cosins transgressors, que no feien cap cas de l’advertència i es menjaven tot el fuet del plat abans que els grans s’asseguessin a començar l’àpat.

PART I

CAPÍTOL 1

Viure junts a la mateixa casa: la convivència conflictiva

Conflictes dia sí i dia també

—Fes el favor d’endreçar això d’una vegada, tot el dia que t’ho dic i encara està igual!

—Que sí, pesada, que ja t’he sentit, tot el dia dius el mateix, no tens res més en què pensar?

El conflicte domèstic és el pa de cada dia amb els adolescents. Molts pares i mares que llegiu aquest llibre ho feu cansats de topades constants amb jovenets que discuteixen si han d’endreçar o no, que tenen mandra de col·laborar en les feines de casa i que fan bandera del caos i el desori.

Per què no ens fan cas?

Aquesta pregunta va en negreta perquè és el moll de la qüestió: molt sovint els conflictes amb els fills adolescents són deguts a la quantitat de vegades que els diem les coses... sense que ens facin cas:

• Ves a llençar la brossa...

• Endreça.

• Fes els deures.

• Deixa el telèfon!

És cansadíssim repetir-ho cinquanta vegades, i per tant val la pena pensar per què passa i com evitar-ho.

Ja hem dit on rau un dels motors del conflicte en els joves que viuen amb els pares: en la necessitat d’afirmar-se com a persones «grans» que volen i pensen que poden prendre les decisions sobre la seva manera de ser i de fer però que no es troben en condicions de decidir-ho tot donades les seves circumstàncies. I és que els seus espais, els temps i els recursos depenen dels criteris i de les possibilitats dels seus pares, i això els impedeix de fer la seva i els obliga a tenir en compte les condicions i preferències de la família. Aquesta topada entre l’anhel i la realitat —l’aspiració de llibertat completa i la constatació de la dependència— situa l’adolescent en una posició incòmoda perquè pica de cap amb els límits que la família imposa —i que ha d’imposar— i que ell pretén enderrocar.

Sovint els adolescents tenen la sensació que els pares volen prolongar les normes de la infància quan ja s’han fet grans. L’adolescent sent que ha canviat: ha canviat el seu cos i ha canviat el seu entorn social —els amics, els ambients, especialment amb el pas a Secundària (començar als dotze anys avança l’adolescència, pel fet de passar a conviure abans amb nois i noies més grans)— i en canvi el seu àmbit més immediat, la família, no ha canviat en la mateixa mesura que ell. En altres paraules: en la seva experiència, hi ha un nou noi o noia amb unes noves circumstàncies socials però hi ha encara la vella família, la família de l’infant que va ser i que ja no és. Aquesta dissonància —«tot ha canviat, fins i tot jo soc un altre, excepte el fet que a casa continuo sent el nen dels meus pares, que em tracten com si res no hagués passat»— és una de les raons del malestar de l’adolescent en família. L’adolescent es revolta contra el fet que (segons la seva percepció) els pares no s’adeqüen a la seva nova maduresa, i es ressent del que ell sent com un excés d’ordres i de control, que li recorda la seva condició de fill dependent.

Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser d’altra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan l’infant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.

Tot i voler evitar aquest malestar, per als pares és molt difícil, per no dir impossible, de renunciar a continuar imprimint una certa direcció a la vida del fill —perquè, com hem dit, no volen arriscar-se a deixar-li prendre decisions que el perjudicaran a la vida—. Tampoc els és possible deixar-li prendre totes les decisions relatives a la vida pràctica quotidiana, perquè pensen que seria caòtica. La convivència a casa, un entorn on el control és fàcil perquè el comportament dels fills és a la vista dels adults, proporciona múltiples ocasions per a aquesta tensió.