Полная версия
La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985
Aquestes associacions (Sociedad del Estudio del Derecho, Sociedad Jurídica, Sociedad Escolar Médica, Academia de Legislación y Jurisprudencia, Centro Médico Escolar, Amistad Escolar Médica, Unión Escolar Científica, Centro Jurídico, Fénix Jurídico, Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica, Nudo Vital Estudiantil, Sección Científico-Literaria, Juventud Médico Legista...) es desfeien i es fonien, però mai es van caracteritzar per una activitat continuada en el temps. Sí que trobem en la premsa alguns testimonis de les seues activitats. Per exemple, de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, al desembre de 1880, s’assenyala que «abrió con brillantez sus sesiones leyendo su digno presidente don Antonio Rafael Messa un discurso sobre los diferentes fueros civiles que hay aún en España, que han aplaudido mucho los jurisconsultos».4
Tot i això, són un indicador de l’interès dels estudiants d’organitzar-se i aprofitar les eines que l’aprenentatge universitari els oferia per ampliar els seus coneixements i compartir-los, almenys amb els companys. Anem, ara, a veure-les amb una mica de deteniment.
2.5 LES ACADÈMIES
Els nous estudiants de la Restauració monàrquica van relegar el cultiu de les arts poètiques i musicals per dedicar-se a l’aprofundiment dels seus sabers científics i acadèmics. Volien repassar els coneixements impartits a les aules i a ampliar-los, així com també donar un sentit pràctic als ensenyaments teòrics de la docència oficial. Aquesta perspectiva d’organització va tenir conseqüències lògiques en les característiques de les societats que, contràriament a les del període anterior, estaven classificades per especialitats, per branques de coneixement, per disciplines o, senzillament, per carreres.
Així, cap al 1880, a les acaballes del primer període de govern de Cánovas i del partit conservador, tornem a veure l’aparició d’un moviment estudiantil a partir del model organitzatiu dels ateneus: societats caracteritzades per la primacia de les qüestions acadèmiques, l’objectiu de les quals seria complementar la instrucció rebuda al centre universitari amb el propòsit de preparar millor l’estudiant de cara a l’exercici de la professió; convivència en la societat de professors i estudiants, tant en les activitats com en els càrrecs directius; i un marcat neutralisme en matèria política i religiosa. Aquests grups tindran una vida erràtica, amb oscil·lacions d’activitat i èxit (Sánchez Santiró, 1998: 242).
La primera d’aquestes societats fou la Sociedad del Estudio del Derecho, que té els seus orígens en el període republicà, conformada per membres dels diversos cursos de la Facultat de Dret. Al principi, la seua activitat es limitava a facilitar l’estudi de cada assignatura, il·lustrant per mitjà de discursos els punts més complexos i ampliant els coneixements, celebrant sessions teòriques i pràctiques. Dintre d’aquesta societat van aparèixer algunes seccions que desdibuixaven els objectius inicials, com una de Literatura i una altra d’Història, i quedà així dividida en tres branques: Dret, Literatura i Història. Perales relaciona aquest creixement amb les presidències honorífiques d’Antonio Rodríguez de Cepeda i d’Emilio Borso, i afirma que la societat es va assentar sòlidament en el panorama cultural de la ciutat participant en actes i activitats que ja no estaven vinculats al món de les lleis. Tanmateix, sembla que les controvèrsies sobre l’excés o la carència de llibertat que es promovien al si de la societat en van provocar la dissolució el curs 1878-79 –l’última reunió data del 19 de novembre de 1878 (Perales, 2009: 22-24).
Els estudiants de Medicina també van fundar una agrupació pròpia, el 4 de febrer de 1877: la Sociedad Escolar Médica, que nasqué sota l’estímul del degà de la Facultat de Medicina, Francisco Navarro, i que ocupava els locals de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Els membres pertanyien a cursos avançats de la carrera i es reunien cada dimarts i cada divendres per realitzar dos tipus d’exercicis, teòrics i pràctics, en locals cedits per la Universitat. Aquesta agrupació va créixer en quantitat ràpidament i l’èxit la va mantenir viva al llarg de gairebé vint anys –una extraordinària longevitat en el món de les associacions estudiantils vuitcentistes–, amb la participació de membres destacats, com Gómez Ferrer. Va prefigurar, en certa mesura, part de la tasca d’extensió universitària, amb conferències obertes al públic sobre oncologia, medicina legal, tuberculosi, malalties del cor... Tot i això, l’última notícia de la seua activitat data del 1895 (encara que es recuperarà posteriorment) (Sánchez Santiró, 1998: 242-243; Perales, 2009: 25-27).
Aquestes dues societats, malgrat els seus interessos fonamentalment acadèmics, també participaven activament en la publicació de l’Ateneo-Casino Obrero, Valencia Ilustrada, tant escrivint articles o quartilles com difonent-hi les activitats que anaven a dinamitzar als seus espais. Aquest setmanari, que va començar a publicar-se el 6 de maig de 1877, tenia un nivell cultural important, amb articles relacionats amb la qüestió social, que començava a ser candent (per exemple: «El trabajo de la mujer y del niño en los talleres»).5 Felix Pizcueta, Constantí Llombart, Amalio Gimeno, Teodor Llorente... són alguns dels noms que rubriquen les línies de la revista. A través de la publicació podem trobar anunciades, i també ressenyades, algunes de les activitats que promovien les societats de les quals hem estat parlant, com per exemple al número 6 de l’any II, datat el 27 de gener de 1878, on s’assenyalà la celebració del primer aniversari de la Sociedad Escolar Médica.6 Però, com ja hem avançat adés, aquests grups no foren els únics. Després de la dissolució de la Sociedad del Estudio del Derecho va nàixer, cap al novembre de 1878, l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, una corporació de legistes que reunia els més prestigiosos noms de la ciutat de València. Aquesta acadèmia va abraçar al seu si els universitaris i va generar unes activitats i un calendari de sessions adreçades explícitament a ells, on no només anaven a escoltar sinó també a participar com a ponents i tertulians. Tot i això, els estudiants van optar per construir associacions que partiren del seu propi interès i així es com es va crear, pel novembre de 1879, la Juventud Legista, amb la destacable presència d’un jove Rafael Altamira Crevea el curs 1882-83. Va ajudar, a aquesta última agrupació, la implicació dels catedràtics de Dret Pérez Pujol i Rodríguez de Cepeda.
Els estudiants de Dret es caracteritzaren per la constant voluntat de mantenir algun tipus d’associació. A banda de les esmentades, el curs 1883-84 també es va establir, impulsada pel catedràtic de Dret Romà Eduardo Gadea Alera, el Centro Jurídico, que tractà d’omplir el buit deixat per la breu Juventud Legista. De fet, Rafael Altamira també va participar en aquest centre, pronunciant la seua conferència inaugural el 25 d’octubre, i altres noms ja esmentats, com el de Teodor Llorente Falcó o Carlos Bofill, hi van sovintejar. Dissolta el 1886, el nom de la seua successora és una metàfora de la història d’aquestes efímeres societats: el Fénix Jurídico, que només va durar un curs i que, al seu torn, fou reemplaçada pel Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica. D’aquesta última només es coneixen tres mesos d’activitat: des del 15 de novembre de 1886, amb la reunió de setanta estudiants i les paraules fundadores del catedràtic de dret Rodríguez de Cepeda i l’estudiant Vicente Ruiz Caruana, fins al mes de febrer de l’any següent, quan participà en les festivitats de Sant Tomàs.
Per altra banda, en el camp de la medicina, la Sociedad Médico Escolar va compartir espai amb el Centro Médico Escolar (que prengué com a funció principal la realització d’uns concursos o certàmens entre els estudiants, amb temes proposats pels catedràtics de la facultat, com Machí o Mas y Soler, amb l’objectiu d’«el cultivo y progreso de las ciencias médicas») (citat per Sánchez Santiró, 1999: 243) i amb La Amistad Escolar Médica, i fins i tot van veure nàixer una publicació: Eco Escolar Médico, el 12 de desembre de 1881.
Tanca la tríada temàtica d’acadèmies la Unión Escolar Científica, sota el patronat del catedràtic de Complements d’Àlgebra, Geometria, Trigonometria i Geometria Analítica, Eduardo León y Ortíz. Nascuda pel gener de 1881, el seu propòsit era generar conferències tots els dissabtes, a les cinc de la vesprada, a la sala de professors de l’edifici del carrer de la Nau. Tanmateix, el seu origen venia més «des de dalt», de la voluntat d’un docent, que no de la iniciativa dels estudiants, els quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).
2.6 ATENEO CIENTÍFICO: EL CATALITZADOR
Als salons de l’Ateneo Científico de València es reunia la cúpula intel·lectual de la ciutat. Hi havia catedràtics, metges, advocats... i, a la seua ombra, alguns dels alumnes de la Universitat. D’aquests estudiants van sorgir les iniciatives que convertiren l’ateneu, cap a finals del XIX, en la major concentració de societats d’estudi d’universitaris de València. L’Ateneo, que té el seu germen en el grup La Antorcha, del qual hem parlat adés, va ser durant els anys del sexenni i de la restauració un dels espais culturals més sovintejats de la ciutat. El seu caràcter estudiantil es va perdre ràpidament, com ja hem vist, però no va perdre la relació amb la Universitat, en tant que professors i catedràtics freqüentaven els seus salons. Tanmateix, cap al segon lustre dels vuitanta del dinou, hi va començar a revifar l’element escolar, a través d’alguns actes convocats a finals del curs 1888-89, com vetllades literàries i musicals, i la creació, al curs següent, d’un nou fòrum de col·legials de lleis.
Aquest fòrum, l’Academia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats d’ensenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». L’acadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de l’Ateneo i l’esgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que s’hi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).
En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de l’Ateneo: l’Academia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions d’aquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar d’un òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules d’un contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):
Plácemes merece la Academia Médico-Escolar, que ha alcanzado en poco tiempo gran importancia y desarrollo gracias a sus útiles tareas siendo hoy uno de los centros escolares de Valencia que gozan de mayor vitalidad, sin recurrir por ello a fiestas y veladas estrañas [sic] a la ciencia y al progreso.
Cap al 1903, l’Ateneo, que havia servit d’aixopluc a aquestes dues societats estava en una situació econòmica preocupant. Per tractar de mantindre’l viu, es va promoure l’augment del número de socis per incrementar els ingressos i fer front als deutes, i també s’incentivà la generació d’una major activitat. Entre els nouvinguts, en aquest procés, hi hagué molts estudiants, una quarantena dels quals eren alumnes de la Facultat de Ciències que, a més de donar-se d’alta com a socis, s’organitzaren en la seua pròpia acadèmia. Així fou com nasqué l’Academia Científico-Escolar, sota la presidència de Vicente Küster i la vicepresidència de Rafael Colvée, amb un acte inaugural a càrrec de Vicente Peset Cervera, que pronuncià una conferència al Paranimf de la Universitat de València.
D’aquesta manera, a principis del segle XX eren tres les societats d’estudiants domiciliades a l’Ateneo Científico: Dret, Medicina i Ciències. Era la major concentració d’escolars (a banda de la mateixa Universitat) que havia existit fins aquell moment a la ciutat de València, amb més de cent cinquanta socis universitaris. Després de molts anys, els estudiants de les tres principals facultats convivien sota un mateix sostre, encara que funcionaven de manera autònoma. Aquesta situació va propiciar que, l’estiu de 1903, es creara la Unión Escolar, que va absorbir les acadèmies de Medicina i de Ciències. La de Dret, en principi, va refusar participar-hi. En tot cas, aquesta unió no va fer desaparèixer les activitats independents de cada acadèmia, i quan es va dissoldre (l’última notícia de la Unión Escolar és de febrer de 1907), les acadèmies van sobreviure (Perales, 2009: 42-43).
En la primera dècada del segle XX, sobre la qual després aprofundirem, es van transformar moltes coses. Els escolars van assajar nous tipus d’organització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus d’organització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés d’hispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus d’associació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou l’origen teòric de l’articulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que s’organitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des d’una suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).
Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots d’associacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants d’universitat i d’institut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples d’eslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també l’absència d’una tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).
2.7 L’ACADEMIA DE LA JUVENTUD CATÓLICA
Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou l’Academia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment s’emmarca dintre d’un moviment general de l’església per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des d’un principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: d’una banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i d’una altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una d’aquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, l’orientació i l’integrisme d’aquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix, foren prohibides amb la proclamació de la Primera República, a principis de 1873.
No obstant això, es va recuperar al mes de febrer de l’any 1880, com una escissió de l’Ateneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de l’Academia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de l’Església, així com també d’aconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que
la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.7
Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».8 Pel que sembla, era l’acadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a l’abril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».9
Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.
Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a l’Estudi General. Per exemple, a l’octubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou l’encarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs d’obertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs d’obertura d’aquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».10
Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a l’aprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).
Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb l’objectiu d’estendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou l’obertura d’una facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment d’Amèrica, que va guanyar l’estudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998: 244-245; Perales, 2009: 57-58).
3. LA FIN DE SIÈCLE
Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de l’associacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com l’estudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través d’ateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant l’oportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.
Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.
1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).
2. Sobre el Gabinet d’Història Natural, vegeu:
3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).
4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.
5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.
6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.
7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.
8. Ibíd., p. 16.
9. Ibíd., pp. 30 i 55.
10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.
CAPÍTOL II
UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA
1. L’AUTONOMIA UNIVERSITÀRIA
En els darrers lustres del segle XIX moltes coses van canviar: avanços tècnics, nous partits, activació de moviments socials... Aquestes transformacions van fomentar una consciència de l’esperit nacional. Tots aquests elements van donar pas a la literatura del noranta-vuit, bona part de la qual va sorgir de la universitat. De fet, a partir de 1890 era un tema comú la crisi de la universitat en les converses entre els intel·lectuals, polítics i professors (Macías Picavea, Costa, Giner de los Ríos, Cossío, Ramón y Cajal, Unamuno...) (Baldó i Mir, 2000: 27).